“Pilot automàtic”: la incapacitat per al canvi

Pilot automàtic

Anem conduint de camí cap a casa després d'un llarg dia. Estem pensant en el que ens han dit a la feina, que ha quedat una cosa a mitges. La nostra ment salta i se'n va al que hem de comprar al super abans que tanqui, perquè ens faltava paper, fruita i… va! ja he arribat a casa? Que ràpid, ni m'he adonat per on he anat…

 

D'això en diem comunament “anar amb el pilot automàtic”: abstrets en els nostres pensaments o el paisatge, desconnectem de tot el que passa al nostre voltant en el present mentre la nostra ment, en paral·lel i sense comentar-nos-ho, va fent la seva i guiant-nos per arribar on volem sense xocar amb ningú ni tenir un accident .

Per què tenim un pilot automàtic?

El nostre cervell cerca contínuament posar-nos en pilot automàtic: no podem estar atents a absolutament tot el que passa al nostre voltant, no tenim recursos mentals per a tant estímul. Per això, quan la nostra ment veu que davant de certes situacions solem reaccionar igual (per exemple, enfadar-nos quan ens toca fer la declaració de la renda), decideix automatitzar la nostra reacció (és a dir, el nostre pensament, emoció i conducta), fent-la inconscient, per poder invertir els recursos atencionals en altres coses.

 

Així, per exemple, acabem sempre molestos quan ens parlen de la declaració de la renda, encara que no sapiguem encara com anirà (o fins i tot si ens sortirà a tornar!).

Un pilot que ens juga en contra

El problema ve quan hem deixat anar aquest pilot automàtic i allò que aquest ens ha automatitzat ens fa sentir malament (tristos, angoixats, indefensos).

 

Quan el malestar està automatitzat no pensem com ens estem sentint, simplement sentim. I quan aquest és molt intens en podem ser conscients, amb una incomoditat terrible: ens sentim malament, no sabem per què i no tenim ni idea de què podem fer per posar-hi remei.

 

En general no ens plantegem que allò que estem sentint no és el que “hem” de sentir, que hi ha altres opcions. Actuem com si estiguéssim programats així: quantes vegades hem sentit això de “això em fa sentir molt malament però no puc fer-li res, jo sóc així” i alguns afegits com: “sempre he estat així” o “és la meva personalitat i no la puc canviar”. Davant d'aquesta indefensió, realment ens quedem venuts: no podem canviar. 

Treure el pilot per conduir nosaltres

Creiem que no podem canviar perquè notem que ens surt només, que no triem pensar com pensem o sentir com sentim (o fins i tot actuar com actuem). Però no triar això no vol dir que no puguem triar reaccionar diferent quan això passa. Es tracta de prendre consciència del nostre pilot automàtic per després provocar un canvi

Com canviar?

El primer, com hem comentat, és prendre consciència de què pensem i què sentim “per defecte” a cada situació. Què ens hem automatitzat a pensar i sentir? ¿Enfadar-nos quan algú arriba tard? Agobiar-nos quan hem de fer una presentació? Pensar que en general no farem les coses prou bé? Hem de mirar l'automatisme no com una realitat infrangible, sinó com una veu que ens diu què pensar i sentir. Però l'automatisme és això: només una veu. No té més poder del que li donem, ni sap més de la vida que altres pensaments que no ens vinguin automàticament. 

 

En segon lloc, hem de plantejar-nos com ens agradaria reaccionar davant d'aquestes situacions: sabem que ara mateix tenim una veu que ens diu com pensar i com sentir. Ok, és allà, però: més enllà d'aquesta veueta (que pot ser més o menys molesta), jo què vull fer? Hem de plantejar-nos a què volem donar valor, què volem que sigui veritablement important per a nosaltres i què no. I, a partir d?això, començar a actuar diferent.

 

Finalment, el pas més determinant: decidir a quina veu fer cas: ara tindrem al cap la veu de l'automatisme, que ens dirà què hem de pensar i què hem de sentir, i que a més s'acompanyarà d'emocions intenses. Alhora, tindrem una altra veu, més nova, que ens dirà com ens agradaria reaccionar davant d'aquella situació, com ens agradaria sentir-nos, què ens agradaria fer per estar bé o en pau amb nosaltres mateixos. Del que fem aquí dependrà el canvi: es tracta de fer cas a la nova veu, actuar per a ella (al final aquesta nova veu és la part de nosaltres que volem alimentar). Amb la repetició eliminarem l'antic automatisme i podrem crear-nos com volem ser realment.

Taula de continguts

Articles relacionats

Aleix Comas - Doctoralia.es

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *